dissabte, 17 d’octubre de 2009

Temps

Hi ha dies que el cosmos crida, o alguna cosa semblant.

Dies freds, de cel blau i net, d'aire glaçat que talla els llavis, i d'aquella llum que et fa sentir bé. A mi aquest tipus de dies el cosmos em crida a pensar, a fer una mica de repàs personal.

Avui és un d'aquests dies, tinc les mans fredes, cosa que no em passava des del mes de maig. Em passen els mesos que ni me n'adono, tot comença a fer molt de temps que ha passat.

Últimament he estat pensant en les coses que em separen o m'uneixen amb la gent, amb la meva gent. El tipus de vida que porto, o que portem en general, les teòriques diferències generacionals que desapareixen, o bé la distància vital que sembla que apareix amb les persones amb qui sobre el paper hauries de tenir més a veure.

Tenir una parella amb qui et portes catorze anys porta a aquest tipus de reflexió. També et porta a viure amb un ritme diferent, si tingués una parella de la meva edat segurament no faria tres anys que vivim junts, ni ens hauríem casat, o potser sí, no ho sé.

El que em trobo és que amb la meva gent, la de tota la vida hi ha una distància vital que crec que de moment no puc superar, l'afecte és el mateix, però tinc la sensació que vivim moments paral·lels, passa el temps igual per a tots, però no de la mateixa manera. El tipus de decisions vitals que em plantejo ara mateix o últimament m'acosten més a altres persones.

També podria ser que tot fos més fàcil que aquesta mena de menjada de coco que tinc i que simplement el temps ens separa o ens uneix, però em fa ràbia pensar-ho, encara que això fa que part de culpa sigui meva.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada