dilluns, 22 de juny de 2009

Game Over que diria aquell

D'aquí vuit dies em caso. Pel civil, un dimarts al matí, ni de blanc ni verge, però em caso.

Per ser més exactes en els termes, ens casem, cal ser dos per fer-ho, almenys en aquest país. De fet no, perquè et demanen dos testimonis, i ja en som quatre. Pares, mares, mares deplàstic, parents amb ganes de gresca, amics amb ganes de més gresca encara. No era això, però de fet, ho serà.

Volíem casar-nos i prou, sense esglésies (normal si els dos som ateus), històries ni parafernàlies. Així i tot farem dues festes, família i colla, i en sóc principal instigadora. Glups.

A casa meva celebrem tot el que podem, per si un cas suposo, els sants, els aniversaris, els arrossos de carbassa, tot, i suposo que he sortit celebradora, allò de muntar dinars, sopars i copes.

Però torno al terme casar-se, que sona gros i lluny, i només falta una setmana.
Sona gros per com veiem tots plegats aquestes coses dels formalismes suposo, quan signes uns papers la cosa s'infla i s'infla. Malgrat tot em fa il·lusió casar-me, i no sé ben bé per què. Òbviament estimo el senyor C majúscula, fa gairebé cinc anys que anem junts, en farà tres que vivim plegats, però per què és diferent casar-se? I una altra vegada la instigadora vaig ser jo. Glups.
I sona lluny encara que em llevo cada matí amb l'estómac al revés, que falten vuit dies per l'esdeveniment i que des de fa cosa de tres mesos en parlem i en sentim a parlar molt. No ho puc explicar.

Hem superat moments durs quant a organització i concepte, no farem festes de pitiminí ni recordatoris horribles amb flors de roba i troncs mal tallats, farem la nostra celebració, perquè per mi, crec que pels dos, l'important és celebrar-ho tot, per si un cas.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada