dissabte, 17 d’octubre de 2009

Temps

Hi ha dies que el cosmos crida, o alguna cosa semblant.

Dies freds, de cel blau i net, d'aire glaçat que talla els llavis, i d'aquella llum que et fa sentir bé. A mi aquest tipus de dies el cosmos em crida a pensar, a fer una mica de repàs personal.

Avui és un d'aquests dies, tinc les mans fredes, cosa que no em passava des del mes de maig. Em passen els mesos que ni me n'adono, tot comença a fer molt de temps que ha passat.

Últimament he estat pensant en les coses que em separen o m'uneixen amb la gent, amb la meva gent. El tipus de vida que porto, o que portem en general, les teòriques diferències generacionals que desapareixen, o bé la distància vital que sembla que apareix amb les persones amb qui sobre el paper hauries de tenir més a veure.

Tenir una parella amb qui et portes catorze anys porta a aquest tipus de reflexió. També et porta a viure amb un ritme diferent, si tingués una parella de la meva edat segurament no faria tres anys que vivim junts, ni ens hauríem casat, o potser sí, no ho sé.

El que em trobo és que amb la meva gent, la de tota la vida hi ha una distància vital que crec que de moment no puc superar, l'afecte és el mateix, però tinc la sensació que vivim moments paral·lels, passa el temps igual per a tots, però no de la mateixa manera. El tipus de decisions vitals que em plantejo ara mateix o últimament m'acosten més a altres persones.

També podria ser que tot fos més fàcil que aquesta mena de menjada de coco que tinc i que simplement el temps ens separa o ens uneix, però em fa ràbia pensar-ho, encara que això fa que part de culpa sigui meva.


dimecres, 1 de juliol de 2009

que sí...

Casats!

dilluns, 22 de juny de 2009

Game Over que diria aquell

D'aquí vuit dies em caso. Pel civil, un dimarts al matí, ni de blanc ni verge, però em caso.

Per ser més exactes en els termes, ens casem, cal ser dos per fer-ho, almenys en aquest país. De fet no, perquè et demanen dos testimonis, i ja en som quatre. Pares, mares, mares deplàstic, parents amb ganes de gresca, amics amb ganes de més gresca encara. No era això, però de fet, ho serà.

Volíem casar-nos i prou, sense esglésies (normal si els dos som ateus), històries ni parafernàlies. Així i tot farem dues festes, família i colla, i en sóc principal instigadora. Glups.

A casa meva celebrem tot el que podem, per si un cas suposo, els sants, els aniversaris, els arrossos de carbassa, tot, i suposo que he sortit celebradora, allò de muntar dinars, sopars i copes.

Però torno al terme casar-se, que sona gros i lluny, i només falta una setmana.
Sona gros per com veiem tots plegats aquestes coses dels formalismes suposo, quan signes uns papers la cosa s'infla i s'infla. Malgrat tot em fa il·lusió casar-me, i no sé ben bé per què. Òbviament estimo el senyor C majúscula, fa gairebé cinc anys que anem junts, en farà tres que vivim plegats, però per què és diferent casar-se? I una altra vegada la instigadora vaig ser jo. Glups.
I sona lluny encara que em llevo cada matí amb l'estómac al revés, que falten vuit dies per l'esdeveniment i que des de fa cosa de tres mesos en parlem i en sentim a parlar molt. No ho puc explicar.

Hem superat moments durs quant a organització i concepte, no farem festes de pitiminí ni recordatoris horribles amb flors de roba i troncs mal tallats, farem la nostra celebració, perquè per mi, crec que pels dos, l'important és celebrar-ho tot, per si un cas.