dijous, 1 de març de 2007

Nigel Kennedy i el somriure etern

17 de juliol de 2005, Carcassonne, França. Una tarda-vespre menys calurosa del que s'esperava, aire fresc corre pels carrers de la ciutadella de Carcassonne. Nigel Kennedy en concert. El programa del concert era Vivaldi, concerts per a violí (o violins) solista (o solistes) i les Quatre estacions. Un esdeveniment impressionant. Amb ell, l'orquestra de cambra de Polònia. Nigel Kennedy és un violinista brillant, extravagant, petit i amb una mena de cresta. Beu tè abans dels concerts i cervesa després.

Va ser un concert impressionant, extraordinari, el
públic, dempeus, aplaudíem amb un somriure etern tot el que anavem sentint. Quin record. He vist molt poques vegades el públic assistent a un concert barroc (amb bonus tracks tradicionals i de rock) comportant-se com si fossin al Palau Sant Jordi, o a l'antic Zeleste o a qualsevol altre sala de concerts. Nigel kennedy et converteix en espectador d'un concert de rock, d'aquells de peu dret, braços enlaire i cara embadalida. Recordo haver sortit d'aquell concert amb la cara feliç, amb la boca mig oberta i amb l'alegria ficada al cos, i el meu pare i la Marta també. Visca en Nigel Kennedy.

Ara, més d'un any i mig després, el meu pare m'ha passat un DVD amb la gravació d'aquell meravellós concert. Aquí, una mostra, una peça inspirada en Purple haze de Jimi Hendrix:



Els músics riuen, s'ho passen bé, el públic també, i sobretot ell, és feliç tocant, fent els seus espectacles, anant entre el públic i fent bromes. Això és un músic, i això és música.

El fenòmen de veure's a a tele és ampliat pel moment en què et busques a la tele, entornes els ulls i intentes recordar quina roba duies, no vam tenir la sort/calers de poder sure a primera fila, sino, més que buscar-me m'hauria trobat. La cosa és que el meu pare s'hi ha vist, i tot cofoi m'ha dit que duia una camisa granate. Jo no recordo quina roba duia, però buscaré el meu pare quan deixi de bavejar davant del DVD.