dilluns, 29 de gener de 2007

El passat, la memòria i l'E

Les comparacions són odioses, això diu la cultura popular i la immensa majoria de la gent. La mateixa majoria de la gent ho diu abans de fer una comparació. És francament inevitable comparar, o intentar comparar coses incomparables (és aquí on les comparacions són odioses).

Hi ha dies en què t'agafa un noséquè de netejar, de treure la pols, i et mires de reüll aquell moble de prestatges ple de llibres polsosos i somrius mirant la bayeta atrapapolvo que tens a les mans. I comença la batalla, llibre per llibre, llom a llom, vas traient la pols que s'ha acumulat a mesura que ha anat passant el temps. Si a més s'és una persona lleument afectada de crisis obsessivo-compulsives d'ordre et veus abocada a tornar a endreçar els llibres (nets i polits) per ordre alfabètic. Fins aquí cap problema. Les dificultats apareixen quan trobes un llibret de receptes editat per La Sirena, on no apareix cap nom d'autor classificable alfabèticament. Així que decideixes agrupar els llibres de cuina en un sector a part, prescindint de l'autor i de l'ordre.

Abans de començar amb l'endreç massiu ja havia decidit que els llibres d'art (de i sobre) anirien també a part, i els diccionaris tindrien també un sector propi. Però arriba un moment en què comences a trobar tot de coses inclassificables. Tot de llibretes manuscrites pel C majúscula (sens dubte) que sense voler fulleges per sobre. I a part de les llibretes del C majúscula, el veritable problema és quan apareixen llibretes manuscrites per dues cal·ligrafies diferents que inclouen mots afectuosos (res de sexual pel que he pogut veure a les dues pàgines que he vist) que atribueixo sense por a equivocar-me al C majúscula i a l'E. Les poso a la D de diversos autors?

Ràpidament he decidit de fer un altre sector apartat (la morfologia del moble IKEA hi ajuda, tot s'ha de dir) que anomenariem Llibretes, dietaris, agendes i coses del passat i la memòria, però allò tan odiós ja em rondava i flotava per l'aire. La comparació.

Jo no tinc cap llibreta manuscrita a dues cal·ligrafies amb el C majúscula, i crec que tampoc una pàgina on algú hagi escrit "vull viure amb ella". La fortuna ha volgut que la única pàgina que he obert de totes les llibretes unical·ligràfiques que he trobat fos testimoni d'aquest pensament del C majúscula, la qual cosa em fa sentir malament, no pel que hi digui, sino perquè ho he llegit. És igual, ja desenvoluparé aquest pensament més endavant.

La comparació és odiosa. Sobretot si t'enganxa amb un polar del decathlon, mitjons d'esport blancs, un monyo mal fet i una bayeta atrapapolvo bruta a les mans. Sé mil coses de la vida del C majúscula, mil històries seves i d'altres, el passat, la memòria i l'E. I no tinc cap problema amb res de res a part d'alguns moments de vàndal imperdonables, pobres contenidors, però no puc evitar pensar-hi. Una cosa és que algú t'expliqui la seva vida, i una altra és, coneixent-ne moltes coses, trobar-te amb la lletra d'una d'elles. No ho sé.

Això que escric és només la vomitada del que m'ha vingut al cap mentre treia la pols a Ken Follet, a Pla, Monzó, l'agenda James Dean de no sé quin any de l'E,... Un altre dia, quan hi hagi pensat prou, no per fer-me mala sang de res sino per a poder resoldre aquest tema i dir, i què?, escriuré què n'he tret de tot això i com he resolt el tema de la llibreta a dues cal·ligrafies. Fins llavors, seguiré traient la pols a la memòria, sort que l'únic que em queda per col·locar es l'E. L'Edgar Allan Poe.




divendres, 5 de gener de 2007

Noves festeS

Una altra escapada a una casa tecnològica per a poder fer algun encàrrec i escriure una mica (ara mateix hauria d'estar treballant).

D'aquí un parell de dies s'acabaran les festes, aquestes festes que tothom diu que són bones, i no ho discuteixo pas. Només és que aquest any, són igualment bones, però sobretot noves. Tot ha estat i és una mica diferent, per primer cop a la meva vida no he passat la nit de nadal amb els meus pares (aclareixo, pare i parella) i demà al matí quan em llevi no seré a casa la meva mare per fer un gran OOOOOH! quan al menjador apareixen, distribuïts pel sofà, un munt de paquetets amb papers de colors i cartellets. Aquest any el Nadal ha estat diferent. I ha estat molt bé.

Demà farà dos mesos de l'inici de la nova aventura, dos mesos que han passat volant, sincerament (C majúscula diu que a ell també, l'haurem de creure). De moment no he sentit enyor de casa, de la meva mare, del meu pare, una mica del G sí, tan peludet i dormilega (pels que no el conegueu és el paradigma de gos-manta-estora), però durant uns dies vaig sentir un enyor estrany. Suposo que, no sé ben bé per què, en aquestes dates estic més tova, o potser la nova situació, o no sé. El fet és que durant uns dies vaig estar trista, enyorada, i una mica enfadada amb el món.

L'Elena era una amiga meva, no una millor amiga, no una ànima bessona, res d'això. Però sí que havíem viscut coses juntes, coses molt importants, a l'orquestra vam passar molt de temps juntes i vam fer un munt de sortides, i concerts, i trobades. L'Elena tocava el violí com jo, tenia un any més però des de sempre (quan vam començar a tocar als 6-7 anys) haviem anat juntes en això.

No vull fer drames, ni literatura lacrimògena, ni un homenatge. L'Elena es va morir fa tres estius, el 2004. Va ser un cop molt dur, feia dos anys que entrava i sortia d'hospitals, va superar el càncer dues vegades, i a la tercera no hi va haver res a fer. Es va morir.

Aquests dies hi he estat pensant, i suposo que la tovor generalitzada de l'època i el meu estat una mica hipersensible m'ha fet estar així, el C majúscula ho sap prou bé. Deia que no volia fer un homenatge, però pensant-ho millor, potser sí. L'Elena se'n va sortir dos cops. Era força. Així que per ella i per a tots, BONES-NOVES FESTES.