dijous, 1 de març de 2007

Nigel Kennedy i el somriure etern

17 de juliol de 2005, Carcassonne, França. Una tarda-vespre menys calurosa del que s'esperava, aire fresc corre pels carrers de la ciutadella de Carcassonne. Nigel Kennedy en concert. El programa del concert era Vivaldi, concerts per a violí (o violins) solista (o solistes) i les Quatre estacions. Un esdeveniment impressionant. Amb ell, l'orquestra de cambra de Polònia. Nigel Kennedy és un violinista brillant, extravagant, petit i amb una mena de cresta. Beu tè abans dels concerts i cervesa després.

Va ser un concert impressionant, extraordinari, el
públic, dempeus, aplaudíem amb un somriure etern tot el que anavem sentint. Quin record. He vist molt poques vegades el públic assistent a un concert barroc (amb bonus tracks tradicionals i de rock) comportant-se com si fossin al Palau Sant Jordi, o a l'antic Zeleste o a qualsevol altre sala de concerts. Nigel kennedy et converteix en espectador d'un concert de rock, d'aquells de peu dret, braços enlaire i cara embadalida. Recordo haver sortit d'aquell concert amb la cara feliç, amb la boca mig oberta i amb l'alegria ficada al cos, i el meu pare i la Marta també. Visca en Nigel Kennedy.

Ara, més d'un any i mig després, el meu pare m'ha passat un DVD amb la gravació d'aquell meravellós concert. Aquí, una mostra, una peça inspirada en Purple haze de Jimi Hendrix:



Els músics riuen, s'ho passen bé, el públic també, i sobretot ell, és feliç tocant, fent els seus espectacles, anant entre el públic i fent bromes. Això és un músic, i això és música.

El fenòmen de veure's a a tele és ampliat pel moment en què et busques a la tele, entornes els ulls i intentes recordar quina roba duies, no vam tenir la sort/calers de poder sure a primera fila, sino, més que buscar-me m'hauria trobat. La cosa és que el meu pare s'hi ha vist, i tot cofoi m'ha dit que duia una camisa granate. Jo no recordo quina roba duia, però buscaré el meu pare quan deixi de bavejar davant del DVD.




dijous, 1 de febrer de 2007

Sí, jo era una empollona

Els nens no són només nens, són persones talla mini amb les mateixes virtuts i els mateixos defectes, inclús algun més, òbviament tenen el de la superjoventut.

El meu pare sempre em diu que la juventut és una malaltia que es cura, sense remei, amb els anys. Jo sóc jove i per tant estic malalta, però quan t'has de relacionar amb algú més jove que tu acabes veient que, desgraciadament, el teu pare gripós té raó.

Des de sempre que he patit una altra classe de malaltia, la fantàstica vergonya aliena, l'única malaltia que et fa sentir malament quan tu no has fet res de res. Potser és que m'he sentit millor (en qualitat) de les persones que em rodejaven, o no ho sé ben bé, però massa vegades he sentit el malestar de la vergonya aliena. no he suportat mai els comportaments estúpids, les ganes de fer-se notar ni aquest tipus de conductes, per mi, completament idiotes. Recordo moments en què m'hauria agradat desaparèixer de l'escena i tornar uns quants anys després.

No crec que m'hagi sentit directament millor que ningú, això seria també un comportament estúpid, i sobretot una mentida. El que no puc evitar és pensar que hi ha gent que s'entesta en semblar pitjor (des del meu punt de vista) que la resta. vantar-se de suspendre tres, sis o vuit assignatures a l'escola, mare de déu! recordo una vegada que vaig suspendre un trimestre d'economia i em va caure el cel a sobre. De debò, horrorós. Per què els nens que, com jo en aquell moment, teníem més facilitat, o més ganes, o més el que sigui i cada final de curs treiem unes notes francament envejables érem l'objectiu de burles i insults per part dels altres, sobretot els que més suspenien? Enveja?

Si una cosa he intentat aprendre els últims anys, després de l'annus horribilis, és a gestionar els cops. Estic convençuda que si algú fa una cosa millor que jo és que s'ho ha treballat més o que li ve de mena, per tant o bé he de treballar més o resignar-me i anar fent el meu camí. Ara no sé com he arribat aquí.

El fet és que de petita treia molts Supera molt bé (sinònim eufemístic d'excel·lent) i es ficaven amb mi. Destacar per dalt és tan dolent davant l'altra gent com destacar per baix? O és que és pitjor destacar per dalt?

La moda de la paraula friki (freaky, ehem) ha fet molt mal. Tenir cultura general és ser friki? Es veu que en aquest país sí. Em nego a pensar que tenir interès en apredre i després saber és ser friki, no ho suporto.

Ara que m'he posat una mica tensa a mi mateixa faré una llista, en honor a la Marinetix, de coses que no suporto, com per exemple, les faltes d'ortografia:

- les faltes d'ortografia
- el partit populista (mola, aquí n'hi caben dos)
- joan-clos van damme
- els locals del centre on tot està escrit només en anglès
- la gent estúpida
- la tapa del vàter aixecada
- els pèsols (són rodons, verds, petits i exploten)
- les paneroles (les fastigoses cucarachas de tota la vida)
- la paraula tendència (quant a moda es refereix)
- Steven Seagal i la seva cara de cagarro
- els modernos (paradoxalment es veu que dir que no t'agraden els modernos és la última tendència dels modernos)
- el vandalisme per-què-sí, tipus cremar contenidors o caminar sobre els cotxes (ho sento C, ja ho sabies)
- el senyor movistar i les seves botigues Movistar te abla, val que la h és muda, però senyors, encara s'ha d'escriure
- la gent que escriu noxe, coxe, xico per gastar menys lletres. Una cosa és que ho fagis en un sms però si has d'escriure alguna cosa seriosa...

Suposo que si m'hi posés més trobaria més coses. La qüestió general és si és pitjor la ignorància o la indiferència. Es veu que la majoria de gent ni ho sap ni li importa.

dilluns, 29 de gener de 2007

El passat, la memòria i l'E

Les comparacions són odioses, això diu la cultura popular i la immensa majoria de la gent. La mateixa majoria de la gent ho diu abans de fer una comparació. És francament inevitable comparar, o intentar comparar coses incomparables (és aquí on les comparacions són odioses).

Hi ha dies en què t'agafa un noséquè de netejar, de treure la pols, i et mires de reüll aquell moble de prestatges ple de llibres polsosos i somrius mirant la bayeta atrapapolvo que tens a les mans. I comença la batalla, llibre per llibre, llom a llom, vas traient la pols que s'ha acumulat a mesura que ha anat passant el temps. Si a més s'és una persona lleument afectada de crisis obsessivo-compulsives d'ordre et veus abocada a tornar a endreçar els llibres (nets i polits) per ordre alfabètic. Fins aquí cap problema. Les dificultats apareixen quan trobes un llibret de receptes editat per La Sirena, on no apareix cap nom d'autor classificable alfabèticament. Així que decideixes agrupar els llibres de cuina en un sector a part, prescindint de l'autor i de l'ordre.

Abans de començar amb l'endreç massiu ja havia decidit que els llibres d'art (de i sobre) anirien també a part, i els diccionaris tindrien també un sector propi. Però arriba un moment en què comences a trobar tot de coses inclassificables. Tot de llibretes manuscrites pel C majúscula (sens dubte) que sense voler fulleges per sobre. I a part de les llibretes del C majúscula, el veritable problema és quan apareixen llibretes manuscrites per dues cal·ligrafies diferents que inclouen mots afectuosos (res de sexual pel que he pogut veure a les dues pàgines que he vist) que atribueixo sense por a equivocar-me al C majúscula i a l'E. Les poso a la D de diversos autors?

Ràpidament he decidit de fer un altre sector apartat (la morfologia del moble IKEA hi ajuda, tot s'ha de dir) que anomenariem Llibretes, dietaris, agendes i coses del passat i la memòria, però allò tan odiós ja em rondava i flotava per l'aire. La comparació.

Jo no tinc cap llibreta manuscrita a dues cal·ligrafies amb el C majúscula, i crec que tampoc una pàgina on algú hagi escrit "vull viure amb ella". La fortuna ha volgut que la única pàgina que he obert de totes les llibretes unical·ligràfiques que he trobat fos testimoni d'aquest pensament del C majúscula, la qual cosa em fa sentir malament, no pel que hi digui, sino perquè ho he llegit. És igual, ja desenvoluparé aquest pensament més endavant.

La comparació és odiosa. Sobretot si t'enganxa amb un polar del decathlon, mitjons d'esport blancs, un monyo mal fet i una bayeta atrapapolvo bruta a les mans. Sé mil coses de la vida del C majúscula, mil històries seves i d'altres, el passat, la memòria i l'E. I no tinc cap problema amb res de res a part d'alguns moments de vàndal imperdonables, pobres contenidors, però no puc evitar pensar-hi. Una cosa és que algú t'expliqui la seva vida, i una altra és, coneixent-ne moltes coses, trobar-te amb la lletra d'una d'elles. No ho sé.

Això que escric és només la vomitada del que m'ha vingut al cap mentre treia la pols a Ken Follet, a Pla, Monzó, l'agenda James Dean de no sé quin any de l'E,... Un altre dia, quan hi hagi pensat prou, no per fer-me mala sang de res sino per a poder resoldre aquest tema i dir, i què?, escriuré què n'he tret de tot això i com he resolt el tema de la llibreta a dues cal·ligrafies. Fins llavors, seguiré traient la pols a la memòria, sort que l'únic que em queda per col·locar es l'E. L'Edgar Allan Poe.




divendres, 5 de gener de 2007

Noves festeS

Una altra escapada a una casa tecnològica per a poder fer algun encàrrec i escriure una mica (ara mateix hauria d'estar treballant).

D'aquí un parell de dies s'acabaran les festes, aquestes festes que tothom diu que són bones, i no ho discuteixo pas. Només és que aquest any, són igualment bones, però sobretot noves. Tot ha estat i és una mica diferent, per primer cop a la meva vida no he passat la nit de nadal amb els meus pares (aclareixo, pare i parella) i demà al matí quan em llevi no seré a casa la meva mare per fer un gran OOOOOH! quan al menjador apareixen, distribuïts pel sofà, un munt de paquetets amb papers de colors i cartellets. Aquest any el Nadal ha estat diferent. I ha estat molt bé.

Demà farà dos mesos de l'inici de la nova aventura, dos mesos que han passat volant, sincerament (C majúscula diu que a ell també, l'haurem de creure). De moment no he sentit enyor de casa, de la meva mare, del meu pare, una mica del G sí, tan peludet i dormilega (pels que no el conegueu és el paradigma de gos-manta-estora), però durant uns dies vaig sentir un enyor estrany. Suposo que, no sé ben bé per què, en aquestes dates estic més tova, o potser la nova situació, o no sé. El fet és que durant uns dies vaig estar trista, enyorada, i una mica enfadada amb el món.

L'Elena era una amiga meva, no una millor amiga, no una ànima bessona, res d'això. Però sí que havíem viscut coses juntes, coses molt importants, a l'orquestra vam passar molt de temps juntes i vam fer un munt de sortides, i concerts, i trobades. L'Elena tocava el violí com jo, tenia un any més però des de sempre (quan vam començar a tocar als 6-7 anys) haviem anat juntes en això.

No vull fer drames, ni literatura lacrimògena, ni un homenatge. L'Elena es va morir fa tres estius, el 2004. Va ser un cop molt dur, feia dos anys que entrava i sortia d'hospitals, va superar el càncer dues vegades, i a la tercera no hi va haver res a fer. Es va morir.

Aquests dies hi he estat pensant, i suposo que la tovor generalitzada de l'època i el meu estat una mica hipersensible m'ha fet estar així, el C majúscula ho sap prou bé. Deia que no volia fer un homenatge, però pensant-ho millor, potser sí. L'Elena se'n va sortir dos cops. Era força. Així que per ella i per a tots, BONES-NOVES FESTES.