dilluns, 3 de maig de 2010

Un possible final decebedor a una història inventada


Prometo explicar-ho un dia, de veritat.

dilluns, 18 de gener de 2010

Canvis o com complicar-se la vida amb gust


Hi ha situacions a la vida que et fan parar, pensar, plorar i tornar a començar. Hi ha coses a la vida que et porten a aquestes situacions, fets i experiències que et porten a replantejar-te coses que havies oblidat, inconscienment, però que són importants. Renovar confiances, complicitats i tornar a tenir sensacions que no trobaves a faltar però que quan les tornes a tenir t'adones que si, que et faltaven. Confiança en tu mateixa i en el que fas i vius.

Hi ha situacions a la vida que fan que et vegis envoltada d'una allau de tòpics dels quals no et pots separar però que lluites conscientment perquè acabin tenint molt poc a veure amb tu. Malgrat tot, la pluja d'impressions és tal, que acabes pensant que no hi ha cap altra manera de fer les coses, l'espiral de tòpics se t'endú i t'oblides una mica de qui ets. Per sort, parar, pensar, plorar i tornar a començar et fa fora d'aquesta espiral i et transporta a una lleugera sensació de tabula rasa molt necessària.

La vida et pot canviar amb cosa de cinc minuts, el que es triga a saber el resultat d'una prova d'embaràs. Evidentment en el meu cas, la vida canvia perquè el resultat de la prova va ser positiu.

Estic embarassada de 13 setmanes, em queda molta feina i molts dies per endavant per intentar que la meva vida, la nostra vida, no pateixi un altre cop l'absorció de l'espiral de tòpics, per intentar mantenir una relació de parella i no només de futurs pares histèrics, per tractar de seguir ser qui sóc i no només un continent. Ser mare és important, molt, però ser qui ets crec que ho és encara més.

Demà serà un dia important, visita al metge per saber si tot, anàlisis de sang i altres proves han donat resultats correctes i tot està com ha de ser. Fins demà, seguiré patint, que el cosmos em perdoni.


Demà passat serà un dia important també, serà el dia que m'he marcat per dir-ho a la feina, i és aquest dia el que més em preocupa, i no sé massa per què, no hauria de tenir cap problema, però l'acomiadament improcedent plana sobre el meu cap, i només la possibilitat pesa com una llosa. Tot es fa molt gros de moment, però sé que cada dia que passi serem més a prop del final d'aquest patiment teòric i ens trobarem en mig d'un mar de dubtes pràctics, però ho prefereixo, solucionar problemes que et trobes al moment m'és més fàcil que fer grans dissertacions sobre com haurien de ser les solucions a problemes que encara no tens.

Sóc una futura mare cagada de por, però amb moltes ganes que tot això passi, arribi l'hora de la veritat, i si he de repartir currículums o inventar-me una idea de negoci, que així sigui. Glups.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Temps

Hi ha dies que el cosmos crida, o alguna cosa semblant.

Dies freds, de cel blau i net, d'aire glaçat que talla els llavis, i d'aquella llum que et fa sentir bé. A mi aquest tipus de dies el cosmos em crida a pensar, a fer una mica de repàs personal.

Avui és un d'aquests dies, tinc les mans fredes, cosa que no em passava des del mes de maig. Em passen els mesos que ni me n'adono, tot comença a fer molt de temps que ha passat.

Últimament he estat pensant en les coses que em separen o m'uneixen amb la gent, amb la meva gent. El tipus de vida que porto, o que portem en general, les teòriques diferències generacionals que desapareixen, o bé la distància vital que sembla que apareix amb les persones amb qui sobre el paper hauries de tenir més a veure.

Tenir una parella amb qui et portes catorze anys porta a aquest tipus de reflexió. També et porta a viure amb un ritme diferent, si tingués una parella de la meva edat segurament no faria tres anys que vivim junts, ni ens hauríem casat, o potser sí, no ho sé.

El que em trobo és que amb la meva gent, la de tota la vida hi ha una distància vital que crec que de moment no puc superar, l'afecte és el mateix, però tinc la sensació que vivim moments paral·lels, passa el temps igual per a tots, però no de la mateixa manera. El tipus de decisions vitals que em plantejo ara mateix o últimament m'acosten més a altres persones.

També podria ser que tot fos més fàcil que aquesta mena de menjada de coco que tinc i que simplement el temps ens separa o ens uneix, però em fa ràbia pensar-ho, encara que això fa que part de culpa sigui meva.


dimecres, 1 de juliol de 2009

que sí...

Casats!

dilluns, 22 de juny de 2009

Game Over que diria aquell

D'aquí vuit dies em caso. Pel civil, un dimarts al matí, ni de blanc ni verge, però em caso.

Per ser més exactes en els termes, ens casem, cal ser dos per fer-ho, almenys en aquest país. De fet no, perquè et demanen dos testimonis, i ja en som quatre. Pares, mares, mares deplàstic, parents amb ganes de gresca, amics amb ganes de més gresca encara. No era això, però de fet, ho serà.

Volíem casar-nos i prou, sense esglésies (normal si els dos som ateus), històries ni parafernàlies. Així i tot farem dues festes, família i colla, i en sóc principal instigadora. Glups.

A casa meva celebrem tot el que podem, per si un cas suposo, els sants, els aniversaris, els arrossos de carbassa, tot, i suposo que he sortit celebradora, allò de muntar dinars, sopars i copes.

Però torno al terme casar-se, que sona gros i lluny, i només falta una setmana.
Sona gros per com veiem tots plegats aquestes coses dels formalismes suposo, quan signes uns papers la cosa s'infla i s'infla. Malgrat tot em fa il·lusió casar-me, i no sé ben bé per què. Òbviament estimo el senyor C majúscula, fa gairebé cinc anys que anem junts, en farà tres que vivim plegats, però per què és diferent casar-se? I una altra vegada la instigadora vaig ser jo. Glups.
I sona lluny encara que em llevo cada matí amb l'estómac al revés, que falten vuit dies per l'esdeveniment i que des de fa cosa de tres mesos en parlem i en sentim a parlar molt. No ho puc explicar.

Hem superat moments durs quant a organització i concepte, no farem festes de pitiminí ni recordatoris horribles amb flors de roba i troncs mal tallats, farem la nostra celebració, perquè per mi, crec que pels dos, l'important és celebrar-ho tot, per si un cas.


dijous, 13 de novembre de 2008

Manifestòdrom

Vagi per davant que el dret a manifestar-se és quelcom molt important i que respecto per sobre de tot, bé, hi ha coses que respecto més però no són el tema central d'aquest escrit. Nissan, Ensenyament, Pies negros, gats amb ungles llargues, bombers, Plataformes Sobiranistes, universitaris... Tots es manifesten. Perdó, ens manifestem.

Un dia vaig sentir una dada que em va fer pensar molt, cada dia a Barcelona hi ha 4 manifestacions convocades. QUATRE. CADA DIA. Suposo que és una mitjana aritmètica, tan se val. El problema ve quan el 99% de les manifestacions es fan al costat de casa teva.


Qui em conegui ja sap on visc i es podrà fer un mapa de localització ben ràpid, pels que no ho saben, visc AL COSTAT de Via Laietana, a Barcelona. Mapa de localització fet, oi? La zona d'intersecció entre manifestacions i jo és 100% coincident, és a dir, que pringo sempre. Tinc l'estranya mania d'anar amb moto per la ciutat i l'aparco a prop de casa, on em deixen.

Els dies de manifestació:

- No puc arribar a casa amb el meu vehicle
- No puc aparcar convenientment el meu vehicle.

- He de suportar el soroll dels helicòpters des de l'hora que comença la manifestació fins que l'últim reducte manifestaire ha marxat.


Quina pell més fina que tinc oi? Potser si, però el dia que les manifestacions es reparteixin per tota la ciutat, en zones comercials i de vianants, a avingudes de la zona alta, entre fàbriques als polígons, o a bonics passejos marítims callaré, i quan toqui a casa meva diré: "què hi farem"


Fins llavors, proposo el canvi de nom de Via Laietana o de tot el barri en general pel de Manifestòdrom Municipal, a veure si sent municipal aconseguim alguna cosa pel barri.

Mecagundena d'helicòpter!

dijous, 1 de març de 2007

Nigel Kennedy i el somriure etern

17 de juliol de 2005, Carcassonne, França. Una tarda-vespre menys calurosa del que s'esperava, aire fresc corre pels carrers de la ciutadella de Carcassonne. Nigel Kennedy en concert. El programa del concert era Vivaldi, concerts per a violí (o violins) solista (o solistes) i les Quatre estacions. Un esdeveniment impressionant. Amb ell, l'orquestra de cambra de Polònia. Nigel Kennedy és un violinista brillant, extravagant, petit i amb una mena de cresta. Beu tè abans dels concerts i cervesa després.

Va ser un concert impressionant, extraordinari, el
públic, dempeus, aplaudíem amb un somriure etern tot el que anavem sentint. Quin record. He vist molt poques vegades el públic assistent a un concert barroc (amb bonus tracks tradicionals i de rock) comportant-se com si fossin al Palau Sant Jordi, o a l'antic Zeleste o a qualsevol altre sala de concerts. Nigel kennedy et converteix en espectador d'un concert de rock, d'aquells de peu dret, braços enlaire i cara embadalida. Recordo haver sortit d'aquell concert amb la cara feliç, amb la boca mig oberta i amb l'alegria ficada al cos, i el meu pare i la Marta també. Visca en Nigel Kennedy.

Ara, més d'un any i mig després, el meu pare m'ha passat un DVD amb la gravació d'aquell meravellós concert. Aquí, una mostra, una peça inspirada en Purple haze de Jimi Hendrix:



Els músics riuen, s'ho passen bé, el públic també, i sobretot ell, és feliç tocant, fent els seus espectacles, anant entre el públic i fent bromes. Això és un músic, i això és música.

El fenòmen de veure's a a tele és ampliat pel moment en què et busques a la tele, entornes els ulls i intentes recordar quina roba duies, no vam tenir la sort/calers de poder sure a primera fila, sino, més que buscar-me m'hauria trobat. La cosa és que el meu pare s'hi ha vist, i tot cofoi m'ha dit que duia una camisa granate. Jo no recordo quina roba duia, però buscaré el meu pare quan deixi de bavejar davant del DVD.